Tarda de divendres on el Pre-Benjamí A afrontava una sortida complicada al llunyà camp de Sant Peter School. Plantilla suficient per afrontar-lo i les ganes de fer un bon partit per dedicar-lo al Jofre!
El primer quart ha estat igualat, amb un lleuger domini visitant. Aconseguíem trenar algunes jugades interessants però ens topàvem amb un equip molt tancat a darrera que esperava el nostre error per sortir a la contra. Tot i això, les ocasions eren d’un Vincit voluntariós en la creació i concentrat en defensa. El marcador no s’havia mogut després dels primers 10 minuts, estava tot per passar. Així doncs en el segon quart el partit s’ha embogit, dos gols ràpids per banda i una mica més de caos. St Peter seguia buscant un joc directe amb pivot com a constant, i robar pilota amb jugadors físics i potents… Poc vistós però efectiu ja que aconseguien anar al temps de descans amb avantatge momentani 2-1.
Insistim en mantenir la calma, seguir intentant generar tot movent pilota des del darrera, i recordem com evitar el joc directe visitant tot retrocedint la defensa a quasi mitja pista. Durant el tercer quart hem tornat a dominar però sense plasmar-ho al marcador: un gol per banda de nou, tot i generar moltíssimes més ocasions que el contrari.
La injustícia del marcador ens feia estar capcots, però era necessari seguir lluitant, treballant i creient en les nostres opcions, ja que futbolísticament estàvem sent fins i tot superiors. Encaràvem els últims 10 minuts amb un 4-2 en contra, però si una cosa té l’experiència és saber que en el darrer quart TOT pot passar. I així ha estat. Simon ens tornava la il·lusió en la victòria amb el 4-3; la remuntada estava a punt. Però calia posar-hi més èpica. En la següent jugada, els locals anotaven en un xut des de banda i tornaven a ampliar l’avantatge fins al 5-3. Els jugadors però han seguit creient i no han vacil·lat a l’hora d’anar amb tot a per el partit. Quedaven menys de 5 minuts, i l’actitud ha estat inapel·lable: dos gols quasi seguits de Pau i Teo deixaven noquejats a uns locals que ja es creien vencedors abans d’hora. Lluny de conformar-nos hem anat a per la victòria fins al darrer sospir. La confiança, la fortalesa mental, havíem remat contra l’adversitat i no ens quedaríem a pocs metres de la riba: ho volíem tot. En una bona jugada de córner culminàvem la remuntada amb un gol de Miguel, i l’èxtasi s’apoderava d’equip i afició.
Avui ha estat un partits d’aquells que fan afició, dels que et recorden perquè el futbol és màgic i enamora. Una experiència preciosa per als nens i pares i una lliçó de vida. Cal lluitar fins al final, independentment del resultat. Creure en un mateix i no donar-se per vençut, posar el cor i no deixar de creure fins que l’àrbitre xiula el final. Una victòria per al Jofre i tota la seva família. I una victòria en equip, amb una identitat de joc i uns valors. Poc importa un rival poc elegant, per dir-ho suaument; un entrenador amarrategui, un àrbitre justet... Al final lluitem i demostrem el que som: un equip! Enhorabona a jugadors i pares i al Jofre per la bona feina feta fins ara amb l’equip. Sempre acostumo a destacar a algun jugador, avui em quedo amb el Pau que s’ha tirat l’equip a l’esquena durant tot el match, així com l’actitud excepcional de l’Unax tant sota pals com dins del camp. A millorar l’actitud de la banqueta. És imprescindible estar endollat i concentrat, i ahir vaig haver de cridar massa cops l’atenció... Esperem que serveixi de toc d’alerta per millorar-ho. A seguir treballant i a gaudir del dia d’ahir!!! Força Vincit!!!
