Desenllaç de la lliga, un cop el Vincit ja l'ha guanyada matemàticament. Darrers partits davant dels cuers, on la setmana passada sense fer un gran joc vam poder golejar sense problemes.
Ara si, darrer partit de la lliga com a Alevins del Vincit després de 4 anys, les ordres són clares: gaudir-lo, passar-ho bé dins i fora de la pista.
Des del minut 2 ja es veu el ritme diferent dels dos equips. Per això demanem als jugadors fer una defensa a mitja pista per poder deixar sortir més còmodament el rival amb pilota. No té cap mena de sentit voler acabar 0-24, en un partit. Tot i que ens costa i no ens agrada defensar a mitja a pista, a vegades ens hem de posar al lloc del rival. Això ens fa ser més persones.
El bany del Vincit va augmentant amb la pilota als peus cada quart i ampliant la diferencia del marcador, amb boniques jugades col·lectives. Finalitzem 0-10, tot i que el TdJ posa 0-9 a l'acte.
Finalitzem líders amb 22 punts, 80 gols a favor i 20 en contra. I solament un partit perdut. Els números són estratosfèrics i la dinàmica de l'equip al llarg d'aquests 4 anys també. Si no recordo malament, hem perdut 4 partits en 4 anys, més un empat. La resta victòries. Si fem una mica d'autocrítica aquests números són molt macos, però en una etapa de formació, no són sans aquests números. En aquestes edats s'ha de treballar també amb la derrota, que ens fa aprendre moltes coses més enllà del futbol.
Ja que aquesta crònica sona molt a comiat, volia analitzar la trajectòria d'aquest equip al llarg dels 4 anys.
Agafo aquest equip fa quatre anys, 8 anys tenia la canalla. No són moments fàcils personalment i, degut a això, m'agafo a l'equip per distreure'm i oblidar tots els mals de caps que porto a sobre. Primer any de competició per tot l'equip, jugadors de tots els nivells, que s'havia de posar un ordre i implementar una forma de jugar. Els inicis no són gens fàcils, en aquestes edats és molt fàcil guanyar per jugades individuals, però insisteixo en el fet que això és la forma fàcil de fer les coses i la que no ens caracteritza. Any també per gestionar actituds: frenar-ne algunes i animar-ne d'altres. Actituds com bé és normal, d'un equip poc madur, dispers i que cadascú mira per la seva banda abans que per l'equip. Any també de molta il·lusió i de novatades. Finalitzem la lliga segons, perdent contra el Duran i Bas, els rivals directes. Recordo un dissabte al matí a Les Corts, amb una solana, que ens remunten un partit que el portàvem guanyant còmodament. Tot i que ens quedem al segon lloc, aconseguim plantar les llavors d'un estil de joc i una forma de jugar. El bon ambient de mares i pares ja es respirava, amb la il·lusió de continuar junts un any més.
Setembre del 2019, la mateixa base de l'equip continua endavant, amb les llavors plantades de l'any passat. Encarem aquesta segona lliga amb l'objectiu d'anar al grup fort a la segona lliga i aquest cop si, emportar-nos el lideratge. Els resultats novament acompanyen, i als entrenaments aprenem, gaudim i com bé és normal, moments de conflictes que has de saber gestionar dins de l'equip. Partits que juguem sense un porter fix. Amb alguns jugadors sorprenentment ja pots parlar de tu a tu de forma madura. Març del 2020, arriba allò que ningú s'esperava que arribés. Ens obliga a tancar-nos a casa, finalitzar la lliga i fer alguns Zoom per distreure'ns.
Ens plantem al Setembre del 2020, el nucli dur de l'equip renova. I iniciem l'any amb la incertesa de quina forma entrenarem, com i quan començarà la lliga, però amb el repte que aquest cop mereixem el premi de la lliga. Després de molts entrenaments sense l'incentiu de que no hi ha lliga -cosa que costa molt entrenar-perquè veus que treballes i entrenes, sense cap objectiu ja que divendres no hi ha partit. Això provoca que els entrenaments perdin seriositat. Davant de tot això: Reducció de grups, mascaretes en exteriors, interiors, toc de queda, parón d'entrenaments, els federats si, però els escolars no, etc. Ens plantem que a l'Abril iniciem una lliga intensa d'un partit per rival. Moments difícils pels pares, que ens acompanyaven a tots els desplaçaments, però després es quedaven fora de les instal·lacions. El PROCICAT marcava el ritme del que podíem fer i no. Torna la motivació i la il·lusió. I com que la història tots la sabreu i la recordareu, ens plantem al darrer partit de la lliga a Sàrria vs RMSI (amb públic), on tot i sortir victoriosos del partit i de la lliga veiem la cara més trista del futbol formatiu, marxem a correcuita, en un partit amb massa tensió i crits per jugar nens d'11 anys. On un bon TdJ va saber marcar la línia de les actituds que s'han de tenir dins del CEEB. Important també viure-ho per saber que existeix, i que per la meva part i la del club sempre estarem als antípodes d'aquest model. Finalitzem l'any de forma eufòrica, contents i amb ganes de fer un any més com déu mana des del setembre a juny. Recordo els meus dubtes en seguir o no un any més amb aquest equip. Comento als pares que els nens han de veure altres formes d'entrenar, que seran diferents de les meves (millors o pitjors) i que és sa fer canvis d'entrenadors. Després de 3 anys, tots ens coneixem massa i com a entrenador es fa més difícil mantenir una autoritat dins de l'equip. Recordo aquell dissabte 19 de Juny a la terrassa del bar davant del RMSI els pares m'animen a seguir un any més. Òbviament per l'ambient que es respirava i les facilitats que em donen a l'hora de fer la meva feina no podia dir que no.
Alevins, 6è, hormones embogides i el quart any junts. Llull es converteix en la nostra casa. Se suma a l'aventura el Pere, que m'ha fet la feina molt més fàcil, i ha estat una figura molt important per tot l'equip. On jo no arribo, arriba ell. Ell fa de poli bo i jo de poli dolent. Continuem implementant el mateix model de joc que al llarg dels anys, ens dóna resultats. L'arrel conreada al llarg de 4 anys dóna fruits als partits. Els entrenaments són una altra història, hi ha de tot al llarg d'aquest any. Alguns que funcionen molt bé, altres que són una conseqüència de pica-baralles, tocs d'atenció i esbroncades. Necessaris per evitar que la cosa vagi a més. Tot i que després arriba el divendres i encara governem els partits. Arriba el Carnaval, i amb ell una notícia que ningú estava esperant, que ens sacseja a tots com a equip, i en aquests moments són els que es nota més la llavor plantada des de fa 4 anys. El significat de la paraula equip dins i fora de la pista. El vincle que s'ha creat entre nens, famílies i entrenadors, més enllà d'escoles. Dies que conversem de moltes coses més enllà de futbol. Que aconseguim tenir converses molt madures, maques i sinceres amb l'equip. Parlem de que tenim un motiu més per guanyar la lliga enguany i l'equip a final de curs ho fa possible. I així és com arribem als dies d'avui, 6è, comiats emotius i canvis d'etapa. La formació al llarg d'aquests 4 anys ja ha estat feta.
Ens plantem a les famoses fases pel Campionat de Barcelona, una aventura on viurem partit/s molt intensos davant de senyors equips que ens ha de fer treure el millor de nosaltres. Però recordant que la feina ja ha estat feta. Seria com posar la cirereta al pastís d'aquesta etapa d'èxits. I si marxem a quarts, ho farem amb la cara ben alta, felicitant l'equip rival, perquè hauran estat millors que nosaltres.
També volia dedicar unes paraules al CEEB, sembla que no, però en aquestes edats és el que necessiten els nens. Fugir de pavellons, pressions d'entrenadors, altes exigències i competició.
El CEEB és molt necessari perquè com a nen que viu al Fort Pienc, sortir de la teva zona de confort i veure altres escoles: públiques, privades, concertades, religioses, petites, enormes i castells. Altres realitats paral·leles a la teva. Formes diferents d'educar, de jugar i de viure. Diferents en cada barri i districte de Barcelona. Gràcies al CEEB et pots passejar per tota Barcelona (cosa que en aquestes edats no és fàcil) i conèixer la ciutat i que al llarg dels anys quan estiguis a Sant Andreu, diguis jo en aquesta escola vaig jugar un partit, aquest record és el que em fa més il·lusió que us quedi.
Com que estem a l'apartat d'agraïments, és impossible no esmentar la feina del Pere al nostre costat d'enguany. Constant, complidor i sempre present. Era necessari per a l'equip posar una altra figura de rol d'entrenador. Des de la seva inexperiència com a entrenador ha sumat per ajudar l'equip en tots els moments de la temporada. No estant en segon pla, sinó intervenint com un més. I amb la tranquil·litat que quan jo no hi era, l'equip quedava en bones mans. Costa trobar algú amb qui t'entenguis i s'adapti tant bé a la teva forma de fer.
Ja he anat repetint al llarg de les meves paraules, però la tasca dels pares també és molt important valorar-la. I en aquest cas no em puc queixar, només tinc paraules d'agraïment. En un altre ambient no hauria seguit tants anys amb aquest equip. Quan veus que pares i entrenadors remem cap a la mateixa direcció i en la mateixa línia, la combinació és perfecta. Respecten l'espai de l'entrenador sense entrar-hi, però sempre estan al costat de l'equip, tot i no estar d'acord amb les seves decisions. Veient l'esport com un complement més a la seva etapa de formació per tal de: créixer, formar-se, relacionar-se, agafar responsabilitats i compromís dins d'un equip, més enllà del nivell de cadascú. Al llarg dels 4 anys, no he rebut cap queixa, ni mala cara per part vostre i tot això un entrenador ho valora molt. També és rellevant el vostre compromís i el dels nens a l'hora de fer les mil aventures per poder portar el vostre fill al partit. I tenir la responsabilitat i compromís de complir des del Setembre a Juny posen valor a la paraula equip.
I tot això no seria possible sense vosaltres, el meu equip, els meus jugadors. Ha estat clau per l'èxit que la base de l'equip ha estat la mateixa des dels 8 anys (i menys) : Kai, Hugo, Adrià, Pau, Teo, Miguel i Unax. Hem tingut baixes i altes el llarg d'aquests anys; Ian, Simon, Aran, Unai i Jonàs. Incorporacions com el Víctor, l'Hèctor i el Valentín. Amb L'arribada de l'Hèctor a porteria, ens trèiem un gran pes de sobre i una preocupació. La nostra porteria no podia estar millor defensada. Al llarg dels anys he vist una enorme millora de tots els jugadors, en aspectes tècnics. Ho dic de veritat, en alguns casos no es nota gaire ( perquè ja apuntaven maneres) , però en altres és espectacular com han evolucionat individualment cada un. S'han fet grans en tots els aspectes. I això també ho hem viscut de cada infant, on a través de cada entrenament, hem entrat de mica en mica a la seva vida, i en la de les vostres famílies. Coneixent a cada un d'ells, descobrint quines són les seves debilitats i fortaleses. Veien com avui han sortit rebotats de l'escola o avui estant contents perquè per demà no hi ha deures.
Tot i que he estat molt pesat, he parat molts entrenaments per l'actitud. El camí recorregut junts ha valgut la pena. Espero que al cap del temps tingueu un bon record d'aquests anys al nostre costat i al costat del Vincit. Per tot això i més, us trobaré a faltar. Compteu amb mi.