L'última crònica

1 - 1

Doncs sí, ha arribat el dia en que tindré la darrera ocasió de poder parlar i escriure sobre aquest meravellós equip. Avui acaba una etapa preciosa, o més aviat és un punt i seguit. El que està clar és que el canvi comporta dolor però també noves oportunitats, i cal entomar-ho així. Sempre amb actitud de guanyador, sempre valents, mai deixant que les pors ens dominin. I com a última crònica em prendré llicències, espero que m’ho permeteu. Avui vull dir moltes coses que no sé com dir, ni sé si es poden explicar en paraules, i per això recorro a aliats, i un d’ells és la música. Capaç de sintetitzar i capturar l’emoció, així que si ho voleu, mentre llegiu aquestes línies li podeu donar al play :) https://www.youtube.com/watch?v=UDVtMYqUAyw

Avui jugàvem els quarts de final del campionat de Barcelona, després d’una temporada excepcional on novament hem crescut, ens hem superat i em desplegat un futbol de gran nivell. Una temporada on no hem conegut la derrota, on els penals han estat els únics que ens han privat de continuar somiant. Un equip que brolla solidaritat, entrega, defensa. Un equip amb identitat, que sempre ha competit. Millor o pitjor però mai hem perdut la cara ni ens hem deixat endur, i mantenir aquest nivell de competitivitat durant una temporada sencera, creieu-me que és complicadíssim.

Els dos gols han arribat ràpid, en els primers compassos del match. I després, més de 30 minuts de molt respecte i poques ocasions. Dos equips que han donat el màxim i han ofert emoció i un gran espectacle. No puc retreure res a l’equip, i ho dic amb la mà al cor. Hem fet el partit que volíem, tots hem sumat, tots hem donat el màxim i no ens queda sensació de retrets o queixes. Senzillament a vegades tot i posar-hi tot el cor i ànima en el que fem, no sempre es guanya. I precisament un guanyador sap això, que a vegades toca perdre, i no hi ha explicació, i no té cap sentit, només passa.

Avui veia els plors de l’equip al perdre, desconsolats, frustrats. És complicat aixecar la moral quan et sents igual que ells. No plorem per ràbia, ni per orgull, ni per ego. Plorem perquè estem tristos, perquè fa mal, perquè ens dol  no haver pogut ajudar encara més a l’equip, voldríem que mai s’acabés el somni. L’Edu desconsolat per no haver pogut para cap dels penals, no per ell, no per el què diran, només perquè volia ajudar a l’equip. Tot i haver donat el màxim no consola. I el Dinka, plorant per no haver pogut ajudar a fer-nos seguir somiant. No per ell, sinó per nosaltres. Ell i tots som madurs per saber que no afrontem la derrota des de la culpa o el fracàs, sinó des de el ferm desig de voler seguir somiant, jugant, vivint. Ens ho han tret, i res reconforta. O el Marc, veient incapaç com no pot sortir al camp a ajudar, però posant el seu gra de sorra des de la banqueta. La frustració, i les llàgrimes són de tristor i pena, lluny queda la ràbia. Quan dic que som un equip madur és per coses com aquestes. No ens retraiem res, ens podem mirar els ulls conscients que ho hem donat tot, però tot i així volem més, i aquesta frustració ens encongeix el cor i ens fa treure el dolor i la pena. L’Asier tampoc podia més, però volia més, 2 minuts més per seguir-ho intentant, per buscar el gol. És igual si no m’aguanto, o si em jugo el físic, senzillament necessito seguir intentant-ho. I no poder-ho fer, et desfà, i només queden les llàgrimes. I jo frustrat, incapaç d’haver portat alguna solució, d’haver pensat alguna cosa per ajudar a l’equip, trist per haver fallat a l’equip. I així tots i cada un dels membres de l’equip...

L’experiència hauria d’ajudar però us dic que no. No ho fa menys dolorós ni fàcil. I no hi ha paraules que ajudin a apaivagar la tristor que sentíem. Com que costa trobar paraules, refugio en el mestre Bielsa que sintetitza molt dels sentiments que tenim:

LA ILUSIÓN ERA TAN GRANDE QUE NO HAY FORMA DE DISIMULAR EL DOLOR QUE PRODUCE LA DECECPCIÓN

I és així com ens sentim. Avui demà, durant uns dies, però el final, el dolor es consumeix, i així ha de ser. Deixarem que el pas del temps ens ajudi a pair-ho. Sempre he intentat que els jugadors aprenguin a viure amb el fracàs, amb la derrota, negar-ho és sempre un error. I aquesta és una de les claus que ens han fet ser guanyadors.

Molts diran que és futbol, que és un joc, un passatemps, una extraescolar. Per mi mai ho ha estat, i és el que he intentat transmetre. El futbol és una vida comprimida, és intensitat i sentiments a flor de pell. És la oportunitat de viure experiències vitals úniques: felicitat extrema, tristor profunda, riures, plors, cops durs, injustícies, frustració, amor, noblesa, valors. T’exposa i t’obliga a treure el millor de tu, a superar-te, a deixar-te ajudar, a arropar-te amb els companys, a liderar...  i això al final, és el que ens enduem a la motxilla vital.

Amb el temps que tot ho cura, i tot ho clarifica, mirarem endarrere. I no podrem evitar esbossar un somriure per tot el que ens vam donar, tot el que vam viure, tot el camí que vam fer plegats. Per tòpic que sigui el camí és el que importa i és el que sempre perdura. Les vivències i els moments viscuts plegats. Aquest títol sempre estarà amb nosaltres, i val més que 40 copes i centenars de medalles!

Ha estat un plaer i un orgull poder fer camí amb tots vosaltres. No hi ha paraules per agrair-vos el privilegi i la sort d’haver pogut gaudir aquest somni junts. Seguirem vivint, guanyant, valents buscant nous reptes, aventures. Però mai oblideu que, passi el que passi, sempre i dic SEMPRE tindreu el vostre mister quan el necessiteu. Us estimo!

Roger.