Carta del President

Josep Ramoneda, articulista del diari ARA, escrivia el passat 27 de Novembre, arran de la desfeta electoral del PSC el 20N, que si “fundar és crear una institució, refundar és renovar-la quan amenaça ruïna física i espiritual”. Inicio aquest text amb aquesta cita-declaració perquè l’article que esteu llegint —i que inicia un nou espai de comunicació dins el nostre club, la web— tracta sobre aquest fet tan alliberador, sí he dit alliberador, com és una ‘refundació’. És cert que els partits polítics, sovint després de resultats electorals desfavorables o decebedors, opten en els seus congressos per renovar-se, refundar-se (ja se sap allò de renovar-se o morir). Bé, no estic aquí per avaluar els partits polítics, ni els seus congressos. Però sí per parlar del nostre club.

Ara fa ben bé 17 anys (carai com passa el temps!) un grup d’amics —que, coses de la vida, van fer amistat plegats jugant a futbol sala, no al’inrevés— va decidir fundar un club. Un club que donés cabuda els diversos interessos, ambicions i somnis que els unia i que els permetés alhora continuar practicant el seus esport preferit. A una cosa no van renunciar mai: a divertir-se jugant, competint, si més no essent conscients del grau de responsabilitat que comportava competir— protegint a la vegada allò més preuat d’un vertader grup: l’amistat. Els ideals els tenien clars. El que era més difícil era posar-los en pràctica sense trair-los. I crec, que el grau de responsabiulitat i compromís va ser tan gran que el resultat al llarg dels 12 anys en que vaig tenir la sort de president, va ser espectacular (de fet, altres clubs s’emmirallaven o ens envejaven, o ens admiraven per com fèiem i havíem fet les coses). I no em refereixo només a la responsabilitat de la gent que va crear el club, sinó a la de tots aquells i aquelles (nous directius, col·laboradors/es, entrenadors/es, coordinadors/es i esportistes) que van participar dels ideals fundacionals, en definitiva d’un gran projecte.

Però aquells ideals no els vam crear nosaltres. Tenen existència pròpia. Tothom se’n pot beneficiar. És curiós, en el cas del patinatge artístic, com en el seu dia buscava en l’àmbit de l’ensenyament i competició esportiva algú que pensés com elles per romandre i créixer. I ens vam trobar, com qui troba l’amor de la seva vida. I des de llavors treballem pels mateixos ideals setmana a setmana. Avui dia —com ho va ser també en el passat— és una pota ben ferma que sustenta el projecte VINCIT.

Però del que us volia parlar era de la refundació del club. Com en tota refundació hi ha una part dolorosa, doncs sempre perds quelcom en el procés: persones, grups, idees, una mica d’història (que no memòria), records comuns, coneixement... fins i tot amistats. Així, com deia en Ramoneda, quan la casa l’amenaça ruïna, cla fer tots els esforços a l’abast. És cert que, el que per a alguns és ruïna per a altres és glòria. En això no entraré pas, ni ara ni mai, evidentment perquè forma part del procés dolorós i ja ha estat superat. Va ser problemàtic i viloent assumir de nou la presidència després d’anys d’absència i haver d’afrontar qüestions vitals per a la continuïtat del projecte germinal: vaig haver de prescindir de persones conegudes, vàlides per a altres projectes però no per alnostre, redreçar accions, idees i comportaments indeguts. És a dir, calia establir nous compromisos. Van ser moments difícils. Si més no al final es va trobar una solució mediada que no prescindia de ningú i no implicava redreçar comportaments: el millor era que cadascú continués el seu propi camí. Així que vam pactar canviar el nom del club existent, el qual continuaria amb tots els equips federats, i refundar el CLUB ESPORTIU VINCIT, amb el mateix nom de sempre, el mateix que li vam donar el 1995 i amb les mateixes idees i somnis que al llarg de 12 anys de presidència ens van fer grans.

Des de sempre, les potes que ens han sostingut (és més, diria que són potes amb arrels, que alhora ens aferren al sòl) han estat l’escola de patinatge i l’escola de futbol sala. Tots els grans esportistes així com alguns/es entranadors i entranadores han sortit de les escoles i de les categories inferiors. És per això que aquest article també vol retre homenatge als infants que avui es troben a les dues escoles, doncs el seu present és el nostre futur. Els ajudarem en tot allò que sabem, sobretot els ensenyarem que sempre tinguin il·lusions i que sàpiguen i no oblidin d’on venen.

Per la nostra part, i per acabar aquest article, no ens faltaran maletes plenes de projectes per a compartir amb ells, ni tampoc amb les seves famílies. De fet, en aquest any i escaig que duem de camí, han crescut les dues escoles, les quals ara tenen més nenes i nens; hem obert nous grups de competició; hem donat més qualitat als entrenaments; hem dut a terme el primer Casal d’Estiu de Futbol Sala; hem refet els camins oblidats que el futbol sala femení durant 10 anys va dur fins a cotes molt altes; hem creat una nova secció de running oberta a infants, mares i pares, i avis i àvies que tinguin l’afició de córrer; i per fi, hem construït una pàgina web (esdeveniment que avançava la posada en marxa del facebook ara fa mesos), que esperem sigui un espai vinculant d’aquest club que ens estimem totes i tots.